IEBSchool - La Escuela de los Negocios y los Emprendedores

Contenido destacado del mes

Consells de la dona del bar

Després de sis hores de cotxe per una carretera insòlita vaig parar en un bar per descansar i menjar alguna cosa. Eren passades les 10 de la nit i el cansament degut a tanta conducció em demanava un bon plat … [ leer más ]

Lo más leído

Tags

Consells de la dona del bar

26 enero, 2018, en Documental, Música, Viatges por Miquel Mur Orts
Tags: ,

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...

Després de sis hores de cotxe per una carretera insòlita vaig parar en un bar per descansar i menjar alguna cosa. Eren passades les 10 de la nit i el cansament degut a tanta conducció em demanava un bon plat calent i un llit ben proper.

En entrar en el bar, no hi havia ni una ànima, només quatre fluorescents, unes bosses de patates xips i algunes taules orientades cap a un plasma d’unes 40 polzades que no lligava gaire amb l’entorn. La mestressa va sortir de seguida de la cuina amb cara de pocs amics, amb les dues mans ocupades; una amb un vas de tub i l’altre amb un drap de cuina. En veure la meva cara d’innocent, de seguida li va canviar l’expressió i em va dir: – Què vols fill? La meva resposta va ser: – Té sopa de ceba?

Al cap de 20 minuts tenia el plat de sopa de ceba ben calenta a taula. Com si es tractés d’estar a casa dels avis i amb la llibertat que correspon, vaig agafar el comandament de la televisió per fer una mica de zapping. Sorpresa! Fan un partit de Champions! Tampoc fan res més de bo.

L’Olympique de Marsella contra l’Inter de Milà. El partit? Una merda! L’equip de Marsella tenia un futbolista de Ghana que tota l’estona buscava porteria i el pobre no en fotia ni una, i no era perquè no ho intentés. En arribar l’ultima jugada, pam! Gol! El totpoderós Inter de Milà la va palmar. El ghanès els hi va ben fotre a l’últim sospir.

La sopa de ceba em va entrar de puta mare. Em vaig emocionar! Això es tenir dos pebrots, lluitar i buscar el que vols fins l’últim minut. Persistència en estat pur.

A propòsit de persistència, un ídol amb majúscules. No, el mestre Guardiola no! Em refereixo al senyor Philippe Petit, artista per uns, criminal per uns altres, o la persona que ha comès el crim artístic més bèstia de tota la historia.


Man on Wire:

És 7 d’agost de l’any 1974, són les 7:15 del matí al World Trade Center de Nova York, un funambulista es disposa a clavar el seu primer peu sobre la llarga corda bellugadissa, fixada en els sostres de les torres bessones. La interminable corda metàl·lica marca el pla a seguir, la direcció, el rumb, el sentit de l’acció. A l’horitzó de l’escena es percep un sostre, la coberta d’un dels dos grans edificis. Espectadors des del carrer, 400 metres per sota, observen com es para el món davant les seves mirades perplexes. El silenci predomina durant l’acte. S’està cometent el crim artístic mai vist fins ara.


Acabo de llevar-me al motel del costat del bar. És ben d’hora ben d’hora ben d’hora i necessito un bon cafè abans que foti el crit al cel pensant en el trajecte que encara em queda. La veritat és que és tota una incògnita, com tot avui en dia.

En tornar al bar de la mestressa, Mª Lluïsa pels amics, em té la tassa de cafè preparada i una barra de quart embolicada amb paper de plata, amb sorpresa de queviures a l’interior. En veure’m la mala cara que faig, em diu: – Surt a fora, t’asseus al mig de la carretera i et prens el cafè amb calma mentre surt el sol.

Després de fer aquesta instantània on no es veu el final del camí, encara em foto de més mala llet. Tot i així, cada minut que passa noto més l’escalfor del matí.

Road-Sunset

Si el pobre futbolista ghanès veia la porteria allà al final i va acabar fent gol…?! Si el funambulista va aguantar en aquell cable inestable durant 45 minuts a 400 metres d’alçada sense estar lligat…?!

Una mitja hora més tard pujo al cotxe. No arrenca, collons! No he recordat que en el meu cotxe primer li haig d’encendre la música.

Ara sí!

Per cert, com va dir aquell gran jugador i entrenador de futbol: persistirem!

Benvolguts ignorants, igual que en la vida, un viatge no és un destí, sinó un camí. Bon viatge, doncs.

Deja un comentario

comentarios para esta entrada